Tempestes, pluja, un dia gris i ennuvolant, seguint el riu ample cap a la Garona per passar d'una vall a l'altra. La tenda havia aguantat la nit abans les fortes pluges, però el meu cervell no tant la sessió de karaoke del bar del càmping. Van acabar amb cançons patriòtiques pels volts de 2/4 d'1. Abans als càmpings francesos tothom dormia a 2/4 de 10... Com canvien els temps... I en més d'un sentit. Els pobles de la muntanya i de pagès que recordo eren llocs petits però vius, ara són petits i mig morts -amb moltes cases tancades o abandonades al deteriorament. Són realment tristos i melanconiosos. D'alguna manera els únics habitants són gent gran sense altre lloc en el món.
En un dels pobles vaig saludar una dona molt gran creuava un carrer amb dues crosses mentre un gat estava assegut al mig del carrer mirant-la. I just quan vaig rebre un avís d'un tuit d'en J.C. animant-me he punxat la roda davantera enmig de cap lloc. Canvi, endavant, i en mig quilòmetre, el mateix, aquesta vegada vaig tardar més temps, ja que pensava que era un radi, però havia punxat la cambra, i no trobava res... i entrant al següent 'poble', 20 cases, que es deia Bonrepos, altre cop. Ja no tenia recanvis i em sentia incapaç de seguir. No sabia què fer. Quan viatges així sol, les coses petites semblen molt grans i són moments que penses que estaria bé anar acompanyat, al menys amb algú més hàbil que jo en mecànica!
Aleshores va venir un noi d'uns 13 anys passejant el gos. Vaig intentar explicar-me i el noi, Sylvanne, em va dir que el seu avi parlava espanyol, i el vaig seguir fins a casa seva, a uns 50 metres. Va sortir un home, i em va explicar que als nou anys, dos mesos abans de la guerra civil, el seu pare el va portar des d'Almería a França, sabent el que anava a passar. I allà es va quedar. No va saber què va significar la guerra, tot i que escoltava la ràdio en aquells dies, i després es va convertir en un francès amb família, etc. No tenia més família viva a Carboneras, el poble pesquer on va néixer, on només va tornar una sola vegada. No hi havia motiu per més. I 'Belmonte', com se'm va presentar, 'res de parent del torero', a part d'explicar-me la seva vida i agraït de poder parlar en castellà amb algú, també va trobar el motiu de la punxada, una pedreta que havia travessat el neumàtic. Com que no tinc les ulleres adequades, no ho havia vist, i amb un dels seus pedaços van reparar junts la punxada.
Mentre estàvem en plena feina, jo li explicava el meu viatge, i vam parlar de Le Pen, de la nova amenaça per la crisi, i ell els seus pensaments: "Estic en contra de la pena de mort, però hauríem d'haver matat més nazis, aleshores". Jo li vaig dir que no era qüestió de matar nazis, però sí de lluitar contar les circumstàncies que permeten que creixi el nazisme. Ens vam saludar, tots contents, i en acomiadar-se em va dir: "Comparteixo completament les teves opinions". L'home m'havia salvat de la desesperació, i ens vam entendre perfectament, en un poble de 50 cases que no ja no té escola ni autobús. I diu que va de tant en tant a la Vall d'Aran per comprar vi espanyol. O sigui, que gràcies a Belmonte i Sylvanne.
I vaig poder continuar fins a Sent Gaudenç, un total de 50 quilòmeres, i comprar uns nous guants, i un comptaquilòmetres, i trobar una pensió preciosa (en podeu veure les fotos al
Facebook), amb un magnífic sopar i preparar per barallar-me amb els elements i els meus propis 'gafes' una vegada més. Per això, el luxe d'una entrega llarga des de l'habitació de l'hotel amb el tablet i el teclat. Espero que us hagi agradat. La lluita continua, amb punxades, sense unes bones ulleres i interminables provisions de paper de wàter. Fins demà, sigui on sigui...
